Qui eren

Pere el Gran, rei d'Aragó i comte de Barcelona des del 1276, era casat amb Constança, filla de Manfred, rei de Sicília. Carles d'Anjou era el germà petit de Lluís IX de França. El papa Climent IV li va donar el regne de Sicília el 1265, i Carles el va conquerir el 1266 a Benevent, on va morir Manfred. El 1268 va fer executar Conradí, l'altre hereu, de setze anys.

Les Vespres

El Dilluns de Pasqua del 1282, el 30 de març, a l'hora de vespres, Palerm es va aixecar contra els francesos. Els sicilians van oferir la corona a Pere i Constança. Pere va desembarcar a Trapani el 30 d'agost i el 4 de setembre era rei a Palerm. El novembre, el papa Martí IV, francès, l'excomunicava.

El repte

Carles va enviar a Pere dos clergues vestits de frares a dir-li que havia entrat a Sicília «malvadament». Segons Desclot, Pere «mes mans a riure» i va respondre que qui ho digués ho deia «com a fals e deslleal» i que ho sostindria cos a cos, i Carles va voler-ho de cent cavallers contra cent. Els manifestos són del 30 i 31 de desembre de 1282: cent cavallers per rei, quaranta per banda en juraven el compliment, i el combat seria l'1 de juny de 1283 a Bordeus, davant del rei d'Anglaterra. Qui hi faltés seria «tengut per fals e per deslleial» i mai més tingut per rei; si el camp no era segur, «que cascuns s'en puxen tornar saul e segur».

Per què Bordeus

Bordeus era dels Plantagenet des que Elionor d'Aquitània es va casar el 1152 amb Enric, futur Enric II d'Anglaterra. Però Eduard I la tenia com a duc i vassall del rei de França, que era Felip III, nebot de Carles. El papa li va demanar que impedís el combat, i Eduard va escriure que ni «per guanyar dos regnes» seria guardià del camp. Segons una carta de Pere, el seu senescal, el savoià Joan de Grailly, va manar a la Gascunya obeir el rei de França.

El viatge

Pere va sortir de Sicília a principis de maig. Segons Desclot, vora Sardenya, amb vent de cara i menys de 28 dies per a la cita, va deixar les naus i va seguir amb dues galeres a rem. Va desembarcar a Cullera, segons Ferran Soldevila la nit del 16 al 17 de maig, i hi ha cartes seves de Tarassona del 24 i del 26 de maig. Des d'allà va travessar la Gascunya d'amagat, guiat per Domingo de la Figuera, un mercader de cavalls aragonès que coneixia tots els camins. El mercader feia de senyor i el rei, de criat.

Al camp

Davant de Bordeus, Pere va fer venir el senescal amb un notari. El senescal li va dir que no el podia protegir i que Carles havia fet el camp tocant al seu hostal, amb porta pròpia. Pere es va donar a conèixer i va fer estendre acta que s'havia presentat. Segons les cròniques franceses, Carles va entrar al camp el dia fixat amb els seus cent cavallers, amb les tendes del rei de França al voltant, i hi va esperar tot el dia. Després van acusar Pere de covard (Langlois, segons Guillaume de Nangis).

Dues cròniques, dues versions

Desclot escrivia entre el 1283 i el 1288, prop de la cort; Muntaner, entre el 1325 i el 1328. Per a Desclot, Pere va amb tres cavallers, arriba el 31 de maig a la tarda i els francesos són 8.000 a cavall. Per a Muntaner, va amb un cavaller i el mercader, entra al camp el matí del dia fixat i n'hi ha 12.000. Desclot conta també que a la tornada Joan Núñez de Lara el va esperar amb 400 cavallers.

Després

El març del 1283 el papa va declarar Pere desposseït dels seus regnes, i el 1285 Felip III va envair Catalunya. Aquell any van morir Carles (gener), Martí IV (març), Felip III (octubre, a Perpinyà) i Pere (novembre, a Vilafranca del Penedès). Pere és enterrat a Santes Creus.

Fonts i crèdits

• Desclot, caps. XCIX, C, CIV i CV, i Muntaner, caps. LXXII-LXXIII i LXXXVII-XCI (Viquitexts); Arxiu de la Corona d'Aragó; Ch.-V. Langlois, Le règne de Philippe III le Hardi (1887), pp. 141-145; S. Runciman, The Sicilian Vespers (1958); C. D. Stanton, Roger of Lauria (2019); F. Soldevila, citat a C. Reverter (UOC, 2023); Viquipèdia
• Miniatures de Giovanni Villani (Nuova Cronica, Biblioteca Vaticana) i de les Grans Cròniques de França (BnF), gravat de Braun i Hogenberg, manuscrits de Desclot (Biblioteca de Catalunya) i de Muntaner: domini públic. Les Vespres de Villani: CC BY-SA 4.0 segons Commons
• Estàtua de Carles d'Anjou d'Arnolfo di Cambio: foto de Sailko, CC BY 3.0. Segell de Pere el Gran: foto de Robur.q, CC BY-SA 3.0. Tomba de Santes Creus: foto de Josep Renalias, CC BY-SA 3.0

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

La presó de dones de la Trinitat va obrir a Barcelona el 1963. Fins al 1978, les Cruzadas Evangélicas hi van exercir la custòdia i el control moral de les internes.

Les ex-preses polítiques Àngels Rabadà, Teresa Ferran i Carlota Falgueras han explicat a 3CatInfo els aïllaments, la censura dels llibres i les prohibicions sobre la roba. També recorden les reprimendes per parlar català i la separació de les preses comunes.

Les tres destaquen el suport de les companyes davant dels càstigs. El centre va continuar acollint dones fins al 1983, quan les internes van ser traslladades a Wad-Ras.

Font: https://www.3cat.cat/3catinfo/doble-repressio-franquista-a-la-preso-de-la-trinitat-les-preses-politiques-erem-les-enemigues/noticia/3433213/

REIAL MONESTIR DE SANTA MARIA DE POBLET. Interior de la Sala Capitular.

^Font: fotosdecatalunya.cat — Poblet

Què us ve al cap en veure la Sala Capitular del Monestir de Poblet? Hi teniu algun record o anècdota del poble?

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

El 1843, Anna Atkins va començar a publicar un llibre d’algues britàniques il·lustrat amb cianotips. Col·locava els exemplars directament sobre paper tractat amb sals sensibles a la llum, els exposava i rentava el paper. La silueta quedava clara sobre un fons blau.

Aquest procediment li permetia conservar detalls de formes que costava reproduir amb dibuixos. Photographs of British Algae és considerat el primer llibre il·lustrat amb fotografies. Els exemplars i les anotacions conviuen a les làmines, que servien per estudiar i comparar espècies.

Font: https://www.nhm.ac.uk/discover/anna-atkins-cyanotypes-the-first-book-of-photographs.html

14 d'octubre del 1066. Es lliura la batalla de Hastings entre l'exèrcit normand del duc Guillem de Normandia (descendents de vikings) i un exèrcit anglès sota el comandament del rei Harold.

Els normands van guanyar la batalla de Hastings i van governar Anglaterra durant els següents segles, creant un nou ordre feudal. El seu francès, que coneixem com a anglonormand, serà la llengua de la cort i la noblesa, mentre que el poble continuarà parlant anglès.

La dinastia normanda va regnar fins a l'arribada de la dinastia Plantagenet el 1154, tot i que aquesta família també tenia origen francès. Però el 1204 Anglaterra va perdre la Normandia en mans de França, i les elits van deixar de tenir lligams amb el continent. De mica en mica la identitat anglesa tornarà a sorgir en les classes altes.

Finalment, el rei Enric IV (1399-1413), el primer de la Casa de Lancaster, serà el primer governant que tornarà a tenir l'anglès com a llengua materna. Així començava el ressorgir i consolidació de la identitat anglesa en tots els àmbits.

Creus que la llengua dels governants va ser decisiva en la formació de la identitat anglesa després de Hastings?

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

Les ulleres de neu tradicionals dels pobles de l’Àrtic protegien els ulls amb unes escletxes estretes. Limitaven la llum que hi entrava i reduïen l’enlluernament produït per la neu.

Se’n fabricaven de fusta, os i altres materials disponibles. L’obertura estreta també podia fer que els objectes llunyans es veiessin més nítids, per un efecte semblant al d’una càmera estenopeica.

Al Museu Nacional de l’Indi Americà dels Estats Units se’n conserven exemples inuit, inupiat i yupik, fets amb materials tan diferents com os de caribú, barbes de balena o herba trenada.

Font: https://www.smithsonianmag.com/smithsonian-institution/snow-goggles-demonstrate-indigenous-ingenuity-180973738/

El desembarcament romà a Empúries, pas a pas, en plena Segona Guerra Púnica. L'estiu del 218 aC Hanníbal havia conquerit les terres al nord de l'Ebre i havia marxat cap a Itàlia, i hi havia deixat Hannó amb 10.000 infants i 1.000 genets.

• 218 aC. Publi Corneli Escipió, cònsol el 218 aC, rep Hispània com a província i surt de Pisae cap a Massàlia, ciutat grega aliada de Roma. Les seves tropes hi arriben malaltes de la travessia.
• 218 aC. A Massàlia, Publi sap que Hanníbal ja ha creuat els Pirineus i el Roine i li porta tres dies d'avantatge. Torna a Itàlia per esperar-lo i envia les seves forces a Hispània, a les ordres del seu germà Gneu Corneli Escipió.
• 218 aC. Gneu, amb 20.000 soldats d'infanteria, 2.200 de cavalleria i 60 quinquerrems, salpa de Massàlia i desembarca a Empúries, ciutat grega aliada de Roma. Comença a guanyar-se les tribus ibèriques al nord de l'Ebre.
• 218 aC. A la batalla de Cissa, la primera dels romans al territori de l'actual Catalunya, Gneu derrota el general cartaginès Hannó, que hi perd 6.000 homes i és capturat amb 2.000 presoners més. Escipió es fa amo del territori entre els Pirineus i l'Ebre.
• 217 aC. Àsdrubal Barca havia arribat tard per ajudar Hannó i només havia pogut cremar part de la flota romana vora l'Ebre. L'any següent, Gneu derrota els cartaginesos a la desembocadura de l'Ebre, a la batalla de les Boques de l'Ebre, i obté per a Roma el domini del mar.
• 217 aC. La guarnició que Gneu deixa al costat del poblat ibèric de Kese es converteix en la principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània. La muralla i el port, fets per ordre dels Escipions, li valen el nom de Tarraco Scipionum opus, 'Tàrraco, obra dels Escipions'.

El preu. Per als ibers no va ser cap alliberament: Tàrraco neix al costat del seu oppidum de Kese, i el 217 aC els romans comencen la conquesta de les terres interiors de les tribus ilergetes, lacetanes i ausetanes. El 195 aC, el cònsol Cató va haver de tornar a Empúries per sufocar les revoltes dels indígets. Els dos germans Escipió van morir el 211 aC, derrotats pels cartaginesos.

Fonts

• Viquipèdia: Gneu Corneli Escipió Calvus
• Viquipèdia: Publi Corneli Escipió (cònsol 218 aC))
• Viquipèdia: Batalla de Cissa
• Viquipèdia: Tàrraco
• Viquipèdia: Empúries
• Imatge (218 aC): Pisa - veduta dall'aereo 4.JPG, Luca Aless, CC BY-SA 4.0
• Imatge (218 aC): Avignon pont 1.jpg, CC BY-SA 3.0
• Imatge (218 aC): Ampuries-ciudad-griega.JPG, Caos30, CC BY-SA 4.0
• Imatge (218 aC): Guerrer Iber - MPV.jpg, Museo de Prehistoria de Valencia, CC BY-SA 2.0
• Imatge (217 aC): Spain.Tarragona.Portal.Sant.Antoni.00.A.jpeg, CC BY-SA 3.0
• Mapa: costes i rius de Natural Earth (domini públic). Les rutes són aproximades: segueixen el recorregut que descriuen les fonts, no un traçat documentat.

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

El naturalista ginebrí Horace Bénédict de Saussure volia comparar la blavor del cel de la muntanya amb la de la plana. Per fer-ho va construir un cianòmetre, una escala de papers tenyits amb diferents tons de blau.

La primera versió tenia setze mostres fetes amb blau de Prússia. Més endavant va ampliar l’escala, com mostra l’exemplar del 1788 conservat al Museu d’Història de les Ciències de Ginebra.

Aquell any, Saussure, el seu fill i Jean Senebier van fer observacions simultànies al coll del Géant, Chamonix i Ginebra. Podien comparar una mateixa escala des de tres altituds diferents.

Font: https://blog.nationalmuseum.ch/en/2022/08/blue-sky-de-saussure/

Amb Mallorca sotmesa, l'estiu del 1232 Jaume I va posar la mirada en les terres valencianes, on vivia una societat andalusina des de feia cinc segles, i va engegar una conquesta que el va tenir ocupat dotze anys.

L'empresa despertava molt d'interès entre aragonesos i lleidatans, i la fita més cobejada era la presa de la ciutat de València, la Balànsiya dels musulmans.

El capítol 1130 d'En guàrdia, el programa d'història de Catalunya Ràdio, ho repassa amb el medievalista Vicent Baydal i recorda que Jaume I encara no tenia vint-i-cinc anys quan va començar, després d'una joventut de revoltes nobiliàries.

Pòdcast — En guàrdia!, capítol 1130 (La conquesta de València):

• Catalunya Ràdio
• Spotify
• Apple Podcasts

Portada de La Veu de Catalunya del 11 d'octubre de 1899.

El text que obre el diari es titula «La nostra ruta» i sosté que el plet dels gremis de Barcelona amb el Ministeri d'Hisenda s'ha de guanyar dins la llei. L'alcalde de la ciutat, el doctor Robert, ha decidit no autoritzar que els agents executius entrin a les cases dels qui no paguen la contribució mentre els expedients no estiguin en regla. A Madrid, això s'ha traduït de seguida en una paraula: separatisme. L'article diu que els gremis no són fora de la llei i que no volen separar-se de res, i va signat amb unes inicials. Tanca recordant que a Cuba se li va acabar donant l'autonomia després de molt d'escarafall, i que aquí passarà el mateix.

Qui signa la secció «Al dia» repassa la premsa de Madrid que, en saber la decisió de l'alcalde, ha aixecat una gossada contra Catalunya. Retreu a un d'aquests diaris que hagi canviat les paraules amb què els catalans es defineixen, autonomistes, regionalistes i catalanistes, per la il·legal de separatistes, i que ataqui el doctor Robert com qui vol fer-se un Masaniello. Si el govern fa cas d'aquesta campanya, diu, acabarà fabricant els separatistes que diu combatre.

I encara sobre el mateix, un dictamen d'advocats de Barcelona que el diari publica sencer. La qüestió és tècnica: si l'agent executiu pot entrar en un domicili abans que l'alcalde ho autoritzi, i si l'alcalde pot negar-s'hi. Els juristes repassen la instrucció que regula els apremis contra els deutors de la hisenda pública i conclouen que l'autorització de l'alcalde és una condició prèvia, i que per tant qui la demana pot rebre un no.

Més avall hi ha dues notes de dol, amb els funerals a les deu del matí; un, a la parròquia del Pi. Una de les famílies fa saber que, per respecte al temple, el dol es dona per despedit. En una altra esquela, al costat dels fills i els néts, hi figura una societat en comandita.

El capçal diu que el diari és a l'any 1: fa nou mesos i mig que surt cada matí en català, quan gairebé tota la premsa diària del país es feia en castellà, i el subtítol encara barreja les dues llengües. Tot això s'escriu l'any següent de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, i el diari encara va durar fins al gener de 1937, enmig de la guerra.

^Font: ARCA — Biblioteca de Catalunya

Com es va acabar resolent el pols dels gremis de Barcelona amb Hisenda?

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

Damunt l’entrada de la tomba de Newgrange, a Irlanda, hi ha una obertura que pot passar desapercebuda. És la que deixa entrar la llum del sol naixent fins a la cambra interior pels volts del solstici d’hivern.

L’efecte es produeix a l’alba del solstici i durant alguns dies abans i després. La posició de l’obertura i l’orientació del passadís guien el feix de llum fins al cor d’aquesta tomba prehistòrica.

Font: https://www.worldheritageireland.ie/world-heritage-properties/bru-na-boinne/historical-background/

Joaquim Mir i Trinxet va néixer a Barcelona el 6 de gener de 1873 i va morir a la mateixa ciutat el 27 d'abril de 1940. Fou un pintor català. A Olot, ciutat del seu pare, el va influir el paisatgisme de l'escola Vayreda. Va aconseguir diverses medalles en exposicions a Madrid i Barcelona, i va exposar, entre altres ciutats, a Washington, París, Nova York, Amsterdam, Buenos Aires i Venècia.

El roc de l'estany és una obra de cap a 1903, realitzada a Mallorca, que actualment s'exposa al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

El seu estil més personal es basa en una superació pròpia i segurament inconscient de la pintura impressionista, i en una visió intuïtiva i lliure, feta de taques i masses de color que sintetitzen l'aparença real i voregen sovint l'abstracció. No seguia cap teoria artística, al contrari de les tendències avantguardistes de la seva època, ni escollia el tema pensant en l'estètica. Al final de la seva vida va seguir un estil quasi impressionista.

Aquesta tela és una pintura de paisatge a l'oli sobre llenç, de 102 per 128 centímetres.

En definitiva, el que Mir més apreciava i valorava era la pinzellada, molt més que el contingut estètic.

Imatge de Didier Descouens (Wikimedia Commons, domini públic). El guió és nostre, escrit a partir de Wikidata i dels articles «El roc de l'estany» i «Joaquim Mir i Trinxet» de la Viquipèdia (CC BY-SA 4.0); aquesta adaptació es publica amb la mateixa llicència. La veu del vídeo és sintètica.

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

Els animals en relleu de la porta d’Ixtar, a Babilònia, es feien amb peces de fang modelades, cuites i vidriades. Cada maó aportava una part de la figura; en ajuntar-los, es formaven els animals que cobrien el monument.

La porta es va construir sota Nabucodonosor II, que va regnar entre el 604 i el 562 aC. Els dragons representaven el déu Marduk, i els toros també tenien un significat diví.

La recerca presentada per l’Institut per a l’Estudi del Món Antic de Nova York estudia tant aquesta fabricació com els rituals que donaven sentit a la porta i a la via processional.

Font: https://isaw.nyu.edu/exhibitions/ishtar-gate

Els inques registraven tributs i obligacions de treball amb quipus, cordills amb nusos que llegien especialistes.

El 1583, sota el domini colonial espanyol, el Concili de Lima va ordenar retirar els quipus que conservaven creences i ritus andins, qualificats de superstició. La persecució religiosa i la destrucció d’aquests registres atacaven la transmissió de la memòria indígena i van dificultar-ne la interpretació posterior.

Els quipus també es van continuar utilitzant durant la colònia per portar comptes, reclamar davant dels tribunals i preparar confessions cristianes. El coneixement que s’ha perdut depenia tant dels cordills com de les persones que sabien llegir-los.

Font: https://www.pearsonhighered.com/assets/samplechapter/0/3/2/1/0321355822.pdf

Font: https://research-repository.st-andrews.ac.uk/bitstream/handle/10023/28761/Thesis-Manuel-Medrano-complete-version.pdf?isAllowed=y&sequence=2

Andorra és un petit país pirinenc que ha conservat la seva independència gràcies a una combinació de geografia, història i diplomàcia.

Durant l’edat mitjana, el seu territori va ser disputat pel bisbe d’Urgell i el comte de Foix. El conflicte es va resoldre amb els pariatges de 1278 i 1288, que establien una sobirania compartida.

Més endavant, els drets del comte de Foix van passar a França, mentre que el bisbe d’Urgell va mantenir-ne els seus. Així naixia el peculiar sistema dels dos coprínceps, que encara existeix avui de manera simbòlica.

En definitiva, Andorra va sobreviure com a país independent perquè durant segles va ser més convenient mantenir-lo com un territori neutral i compartit que no pas conquerir-lo. Aquella antiga solució feudal acabaria donant lloc, amb el pas del temps, a un estat sobirà.

Més informació

https://elgatsaberut.com/2026/05/per-que-andorra-es-independent.html

Creus que Andorra hauria pogut sobreviure com a estat independent sense el sistema dels dos coprínceps?

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

LA BISBAL D'EMPORDÀ.

^Font: fotosdecatalunya.cat — La Bisbal de l’Empordà

Què és el primer que us ve al cap quan penseu en La Bisbal d’Empordà?

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

A començament del segle XIX, les escoles d’anatomia d’Edimburg tenien una demanda de cadàvers que les vies legals de subministrament no cobrien. Els lladres de tombes aprofitaven els enterraments recents per vendre els cossos als anatomistes.

Algunes famílies protegien la sepultura amb una estructura de ferro anomenada mortsafe. Es mantenia tancada durant les primeres setmanes, fins que la descomposició feia perdre valor al cos per a la dissecció.

Les famílies que no es podien permetre aquesta protecció costosa recorrien a vigilar la tomba de nit, segons explica el National Museum of Scotland.

Font: https://www.nms.ac.uk/discover-catalogue/the-coffins-found-on-arthurs-seat

Com van arribar els grecs a la costa de l'Empordà, pas a pas. Els foceus, de la ciutat jònia de Focea, no van ser els primers grecs a explorar la Mediterrània occidental, però sí els que la van visitar més intensament, i segurament els únics que la van colonitzar.

• 600 aC. Focea, la més septentrional de les ciutats de la Jònia, a l'Àsia Menor, era una ciutat de navegants i mercaders. Cap al 600 aC els foceus funden Massàlia, l'actual Marsella.
• 575 aC. Els foceus de Massàlia s'estableixen a l'illot de Sant Martí d'Empúries, on ja vivien els indígets, com un simple port comercial a la desembocadura del Fluvià. No era una colònia de poblament: un empórion era un establiment comercial.
• 550 aC. Segons Estrabó, el 550 aC s'estableix una segona fundació a terra ferma, la neàpolis o 'ciutat nova'. Al començament depenia de Massàlia, però cap al 500 aC ja se n'havia independitzat.
• 546 aC. Quan Cir II, emperador de Pèrsia, conquereix Focea el 546 aC, la major part dels foceus s'embarca cap a Còrsega, on vint anys abans s'havia establert la colònia d'Alàlia.
• 535 aC. Etruscs i cartaginesos es coalitzen contra els foceus de Còrsega, i el 535 aC es lliura la batalla d'Alàlia. Segons l'article d'Empúries, els foceus es refugien a Massàlia i a Empórion, que creix amb els refugiats; segons el de Focea, una part va fundar Èlea, a Itàlia.
• segle IV aC. Rode, l'actual Roses, es funda al segon quart del segle IV aC amb grecs de Massàlia, per recuperar el mercat que Empúries, primer dependent i ara rival, els havia pres. La tradició que la feia fundada pels rodis s'entén avui com una llegenda.

Els de casa. L'illot de Sant Martí d'Empúries ja era habitat pels indígets, que des del segle VII aC comerciaven amb etruscs, fenicis i grecs. I quan, ja amb Roma, els ibers i Rode es van resistir, el cònsol Marc Porci Cató va desembarcar a Empúries i va expugnar Ullastret, els altres nuclis ibèrics i Rode, que des d'aleshores va quedar sota control emporità.

Fonts

• Viquipèdia: Empúries
• Viquipèdia: Focea
• Viquipèdia: Massàlia
• Viquipèdia: Rode (ciutat))
• Imatge (600 aC): Heavy drachm Massilia reverse CdM Paris.jpg, Unknown, CC BY 2.5
• Imatge (575 aC): MAC-BCN420 Copa d'ulls decorada amb figures de joves. Cultura grega arcaica. Segona meitat s. VI aC- Empúries.jpg, Friviere, CC BY-SA 4.0
• Imatge (550 aC): Ampuries-ciudad-griega.JPG, Caos30, CC BY-SA 4.0
• Imatge (546 aC): Ancient theatre Foça525.jpg, QuartierLatin1968, CC BY-SA 3.0
• Imatge (535 aC): Santa Maria de Gràcia d'Empúries (cropped).jpg.jpg), Josep Salvany i Blanch (1866-1929), Public domain
• Imatge (segle IV aC): Greek vessel - Empúries - 2005-03-27.JPG, CC BY 2.0
• Mapa: costes i rius de Natural Earth (domini públic). Les rutes són aproximades: segueixen el recorregut que descriuen les fonts, no un traçat documentat.

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

Abans que una carta travessés la ciutat en una furgoneta, a Nova York podia fer part del viatge dins una càpsula impulsada per aire. La xarxa de correu pneumàtic connectava oficines postals amb tubs soterrats.

Cada recipient podia transportar centenars de cartes i evitava el trànsit dels carrers. L’aire comprimit o la diferència de pressió feia avançar la càpsula fins a la terminal receptora, on se’n retirava el correu.

El servei novaiorquès va començar el 1897 i va funcionar fins al 1953. La rapidesa exigia mantenir una infraestructura fixa entre les oficines connectades, amb els tubs, les terminals i els equips que movien l’aire.

Font: https://postalmuseum.si.edu/collections/object-spotlight/pneumatic-tube-canister

Font: https://postalmuseum.si.edu/what%E2%80%99s-that-whishing-sound

Cap al 1750 abans de Crist, Nanni va enviar una queixa al comerciant Ea-Nasir, a la ciutat d’Ur. El coure que li oferien no tenia la qualitat que esperava i, a més, protestava pel tracte que havia rebut el seu emissari.

La reclamació es va escriure en accadi, amb signes cuneïformes sobre una tauleta d’argila d’uns dotze centímetres. Forma part de la col·lecció del British Museum. El que ens ha arribat és la protesta del comprador. Coneixem la seva versió del conflicte, però aquesta tauleta no conté la resposta del venedor.

Font: https://en.wikipedia.org/wiki/Complaint_tablet_to_Ea-n%C4%81%E1%B9%A3ir

Font: https://www.britishmuseum.org/collection/object/W_1953-0411-71

Tres segles d'expedicions víkingues, any per any:

• 793, Lindisfarne. El saqueig del monestir de l'illa, a la costa de Nortúmbria, el 8 de juny, és la data amb què se sol fer començar l'època viking.
• 841, Dublín. Després d'anys d'atacs per la costa d'Irlanda, hi estableixen un campament fortificat que acabarà sent la ciutat.
• 844, Lisboa i Sevilla. Una flota baixa per l'Atlàntic, assalta Lisboa i remunta el Guadalquivir fins a Sevilla, que ocupa unes setmanes fins que l'exèrcit de l'emirat de Còrdova la fa fora.
• 845, París i Hamburg. Remuntant el Sena, posen setge a París i en cobren un rescat de 7.000 lliures de plata. El mateix any saquegen Hamburg, remuntant l'Elba.
• 859–861, la Mediterrània. La flota de Björn i Hasting creua l'estret, saqueja Mallorca, Menorca i Formentera, passa l'hivern a la Camarga i ataca Elna, al Rosselló, i Empúries. El 860 arriba a Itàlia i pren Pisa.
• 860, Constantinoble. Els rus, d'origen escandinau (sobretot de l'actual Suècia), baixen pels rius de l'est (el Vólkhov, el Dniéper) i el 18 de juny ataquen la capital de l'Imperi Romà d'Orient.
• 874, Islàndia. Segons la tradició, Ingólfr Arnarson s'hi instal·la on avui hi ha Reykjavík.
• 986, Grenlàndia. Erik el Roig hi funda les primeres colònies.
• 1021, Terranova. A L'Anse aux Meadows hi ha les restes d'un assentament nòrdic, l'únic confirmat a Amèrica fora de Grenlàndia.

Per què el 1021 i no «cap a l'any 1000»

El 2021 un equip va publicar a Nature la datació de tres trossos de fusta del jaciment, tallats amb eines de metall que els indígenes de la zona no tenien. L'any 993 una tempesta solar va deixar un pic de carboni-14 als anells de tots els arbres del planeta; comptant anells des d'aquell pic fins a l'escorça, els tres arbres surten tallats el 1021. Colom no arribaria a Amèrica fins al 1492, 471 anys després.

Fonts

• Viquipèdia: «Expedició normanda de 859», a partir dels Annales Bertiniani i de cròniques àrabs.
• M. Kuitems et al., «Evidence for European presence in the Americas in AD 1021», Nature 601 (2022), publicat en línia el 2021.
• Mapa: costes i rius de Natural Earth (domini públic). Les rutes són aproximades: segueixen el recorregut que descriuen les fonts, no un traçat documentat.

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

El Tractat dels Pirineus del 1659 va abaixar la frontera fins a la carena i la monarquia hispànica necessitava punts nous de vigilància, tot i que va trigar un segle a ordenar una fortificació a l'Empordà.

El castell de Sant Ferran de Figueres es va concebre com un projecte faraònic, però els veïns del nord en van dir «une belle inutile», una bella cosa inútil, més imponent per fora que pels recursos que guardava dins.

En guàrdia, que fa anys que explica història a Catalunya Ràdio, hi dedica el capítol 1287 amb Xavier Febrés, autor d'un llibre sobre la fortalesa. Creieu que el castell valia el que va costar?

Pòdcast — En guàrdia!, capítol 1287 (El castell de Sant Ferran):

• Catalunya Ràdio
• Spotify
• Apple Podcasts

Portada de La Veu de Catalunya del 4 d'octubre de 1899.

El govern de Silvela ha caigut perquè un ministre s'ha negat a retallar deu o dotze milions del pressupost del seu departament, i la caiguda no ha canviat res: ni un càrrec, ni un governador, ni qui ocupa el palau del govern. La regeneració promesa després del desastre de les guerres ha quedat reduïda a comptabilitat. La salvació d'Espanya, diu l'article que obre el diari, es confia a fer quaranta o cinquanta milions d'economies.

El general Polavieja, que havia passat com un coet per la política espanyola, s'acomiada enmig de la indiferència general. I la conclusió del text és dura: mentre la política castellana calcula estalvis, el poble català marca cada dia un criteri diferent i vol la transformació radical de l'Estat espanyol.

Tot això no ha agradat a El Imparcial, que veu amb mals ulls qualsevol cosa catalana al govern. Com que no gosa atacar el ministre català, Duran i Bas, carrega contra aquest diari i contra els qui escriuen en català, que segons el rotatiu madrileny no es poden llegir sense indignació. La rèplica és irònica —ja veurem què en diran, d'un dels seus, si algun dia arriba al govern— i inclou una confessió: aquí no són ni volen ser separatistes, i tot i així, per a El Imparcial no passen de ser autonomistes o regionalistes corruptes.

Més avall hi ha la campanya contra el tancament de caixes. El diari acusa un rotatiu de fer de portaveu de la burocràcia i d'anar contra els contribuents i els gremis de Barcelona, i desmenteix que el gremi de perruquers s'hagi despenjat de la resistència passiva. Aquell diari, diu, es traurà avui la careta davant de tothom.

També hi surt el discurs d'obertura del curs a la Universitat de Barcelona. Qui el va pronunciar no és català ni catalanista, i tot i així va dir que a la Facultat de Ciències falten instruments i espai, que els laboratoris de química no donen per a les pràctiques, i va defensar l'autonomia de les universitats. El rector que havia reclamat millores ha hagut de deixar el càrrec perquè l'han cridat a Madrid.

El capçal us diu que aquest és l'Any 1, número 275: nou mesos de diari, cada dia en català, quan la premsa diària del país es feia gairebé tota en castellà. I tot el que hi ha en aquesta portada s'escriu sobre el terra de l'any anterior, el de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines.

^Font: ARCA — Biblioteca de Catalunya

Com conviuen, en el catalanisme d'aquells mesos, declarar-se no separatista i demanar alhora la transformació de l'Estat espanyol?

Més cròniques a Bluesky (@somcultura.bsky.social) i a X (@somcultura_cat)

A Dunmore, a Escòcia, una enorme pinya de pedra corona un pavelló del segle XVIII. Era un refugi d’estiu del comte de Dunmore, dins un jardí emmurallat on es cultivaven fruites tropicals.

El detall més discret és als costats. Els quatre grans gerros de pedra del mur amagaven xemeneies d’un sistema de calefacció que ajudava a mantenir calents els hivernacles.

Així, la pinya monumental tenia relació amb allò que es volia fer créixer sota seu. El nom de l’arquitecte no va quedar registrat, tot i que s’ha atribuït l’obra a William Chambers.

Font: https://www.nts.org.uk/visit/places/the-pineapple/highlights-2/the-building

Font: https://www.nts.org.uk/visit/places/the-pineapple

A finals del segle XIX, la fil·loxera, un insecte diminut arribat d'Amèrica, va anar consumint les arrels dels ceps i va arrasar les vinyes catalanes, que aleshores eren un dels pilars de l'economia i de l'organització social del territori.

La plaga havia començat l'avanç des de França i va posar en qüestió tot un model de vida construït al voltant del vi i de l'aiguardent.

Al capítol 1171 d'En guàrdia, el programa que Catalunya Ràdio dedica a la història, Ricard Garcia-Orallo hi explica com l'impacte va transformar per sempre el paisatge, l'economia i la societat del país.

Pòdcast — En guàrdia!, capítol 1171 (La fil·loxera a Catalunya):

• Catalunya Ràdio
• Spotify
• Apple Podcasts